martes, 8 de febrero de 2011

Una ola de cambio


Marruecos: Rabat toma medidas para evitar el contagio

Si s'exceptuen les quatre persones que s'han immolat, el Marroc és, per ara, el país nord-africà menys afectat per l'ona expansiva de la revolució tunisiana. Fins i tot en Bengazi (Líbia) s'han produït disturbis de major envergadura que al Marroc.
Tanmateix, les autoritats marroquines no les tenen totes amb si i prenen costoses mesures preventives per evitar una explosió social, fins i tot a risc de posar en perill la Hisenda pública.
Marroc té una llarga tradició de revoltes.

La última y más reciente, en 2007, fue la de Sefrou, violenta pero sin víctimas mortales.
Para este año el fondo dispone de 1.545 millones de euros, equivalentes al 2% del PIB, una cantidad a todas luces insuficiente y que se acabará disparando. Prueba de ello es que Rabat calcula que el barril de petróleo se situará este año en 78 dólares cuando ya ronda los 87.

Argelia: Una rebelión más juvenil y violenta

Després de la crisi a Tunísia, la protesta social va esclatar la veïna Algèria, el país més poblat i ric del Magrib. A la capital, enuna desena de ciutats i, sobretot, a Orà, la segona aglomeració urbana del país, centenars de joves es van enfrontar violentament ales forces de l'ordre.
A Algèria la revolta és més juvenil, menys massiva, i més violentaque a Tunísia. Més enllà de les seves desencadenants puntuals en ambdós casos posa en relleu la desesperació d'una joventutmajoritàriament en atur, que es considera sense futur i oprimida perrègims autoritaris encara que de diferent signe econòmic, liberal a Tunísia i amb reminiscències socialistes a Algèria.

Túnez: Todo empezó con un vendedor

El 17 de desembre de 2010, Mohamed Bouazizi es va immolar a la ciutat tunisiana de
Sidi Bouzid. Aquest jove en atur de 26 anys que venia fruites i verdures per sobreviure probablement no esperava convertir-se en un heroi internacional quan es va ruixar amb gasolina i es va calar foc en protesta per la mancad'oportunitats al seu país. Bouazizi va morir a l'hospital el 5 de gener i, com a conseqüència, va veure la llum una revolta popularque va acabar amb la dictadura del president Zine el Abidine BenAli (23 anys en el poder) i que va encendre els ànims de milers depersones a Algèria , Líbia, Egipte, Yemen, Gaza, Jordània i Líban.

Egipte: El Berlín 1989 de los árabes

El poble egipci, liderat per la seva ciberjuventud democràtica, hadonat al món una immensa lliço
de claredat d'idees, valentia i tenacitat. Mubarak s'acaba d'anar. El poble l'ha guanyat el pols.
Un diaabans de la seva dimissió, Mubarak encara insistia en quedar-se,a aguantar fins a setembre, a liderar en persona la transició. Era un disbarat monumental, per molt que li donessin suport elsfalcons israelians, uns altres dèspotes àrabs, els elements mésconservadors de l'establishment nord-americà i la pusil.lanimitatdels dirigents europeus. Era un despropòsit perquè
el poble deTahrir no s'anava a anar, no anava a abandonar el combat. Alcontrari, havia de redoblar, encara més decebut i frustrat, amb elreforç, a més, d'altres centaners de milers d'egipcis en aquestdivendres de les pregàries a les mesquites.
Acaba de triomfar la primera, i decisiva, fase d'una revolució democràtica. La himanitat no havia
viscut res semblant des de lacaiguda del Mur de Berlín i la dissolució de l'imperi soviètic.
Ja són dos els autòcrates els autòcrates àrabs caiguts, el tunisià Ben Ali i l'egipciMubarak, en aquesta revolució democràtica
àrab que arramblaamb tants estúpids prejudicis occidentals, com aquell que afirmaque l'àrab i l'musulmà són intrínsecament incompatibles amb lademocràcia. Que demostra que les cauteles
governamentals a Occident no són només covards traïcions als principis i valors democràtics, sinó també fruit de la mandra intel·lectual, de no haver fet els deures, de no haver-se assabentat
que el granprotagonista del món àrab en aquest segle XXI no són elsislamistes, sinó els joves, aquests més de 100 milions de jovesàrabs que desitgen llibertat, dignitat i justícia.