Fronteres

Ara es celebra el festival Curt.doc, que es porta celebrant 4 anys a Vidreres.
El passat divendres tots els alumnes de primer de batxillerat van tenir l’oportunitat de veure quatre curtmetratges, els quals havien estat premiats anys anteriors. Tots tenien alguna cosa en comú, la frontera, però, no només era la frontera com línia de separació entre un país i l'altre, sinó també com una meta que es vol aconseguir, o la frontera que hi ha entre la gent que té poder i la que no.

El primer curtmetratge, 56 per cent, tractava d'una nena que el seu somni era ésser ballarina i la marca que havia de superar per poder ser-ho era el 56 per cent. En aquest curtmetratge es pot veure un tipus de frontera, una interpretada com un somni.

El segon curtmetratge, “On the line”, tractava sobre la frontera que hi ha entre els Estats Units i Mèxic, per la qual, els mexicans volen passar als EUA. En aquest curtmetratge podem trobar dos tipus de frontera: una és la frontera que separa aquests dos països i l'altra seria la frontera, però, com a objectiu que tenen els mexicans de travessar-la i per el contrari els nord-americans que no volen que ho facin.

El tercer curt, Slaves, tractava sobre els segrestos, assassinats i esclavitud que hi ha a Àfrica.
Aquest curt es el que personalment em va impactar més, està fet de forma animada, però, la veu era real, perquè era un entrevista que els havien fet a uns nens, en la entrevista explicaven tot el que havien passat quan van estar segrestats. Una de les frases que més em va sorprendre va ser "vaig sentir cridar a la meva mare i quan vaig anar ja l'havien matat". És realment trist que avui en dia els nens hagin de passar coses com aquestes.

L'últim i quart curt, Wgah, tractava sobre la frontera que hi ha entre l'Índia i Pakistan i a part d'aquesta frontera també hi ha el somni d'aquestes persones d’ ésser una sola terra.
Aquests curts són tots ficció, però, de la vida real i sincerament és molt trist que puguin passar coses com les que es veuen en aquests curts.

La pregunta seria, per què ha d'haver tantes diferències entre unes persones i altres, no es suposa que tots som humans i tots tenim els mateixos drets?

Josep Carner

''Príncep dels poetes".

Josep Carner i Puig-Oriol va néixer a Barcelona l’any 1884 i va morir a Brussel·les el 1970.

Des de els dotze anys Carner ja va començar a col·laborar en publicacions literàries. Anys després es va llicencia en dret i en filosofia i lletres. Als vint-i-dos triomfa en el seu recull de versos. Poc després ja es mestre i ingressa a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

Era un personatge amb un caràcter extravertit, tenia una vestimenta bastant peculiar, una gran facilitat de paraula i molt divertit.

Amb el temps es van poder anar veien alguns trets essencials de Carner, com per exemple: gran domini lingüístic, identificació de Catalunya a través de la literatura catalana, gran capacitat de treball i molta capacitat de generar i articular projectes culturals.

A través de les seves amistats dirigeix revistes importants del moment. Com que coneixia al president de la Diputació i de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, li va obrir les portes de La Veu de Catalunya, el diari del catalanisme moderat.

El 1915 s’havia casat amb la xilena Carmen de Ossa. Carner era un escriptor famós i un personatge de la cultura catalana, però la seva situació professional no acabava d’estar al nivell d’aquella fama. El 1917 mor Prat de la Riba, que aquest era e l’únic que podia orientar la situació de Carner. El distanciament de l’escriptor amb l’evolució de la política de la Lliga i la complicada situació social de Barcelona s’hi afegir una mala situació econòmica. Amb això Carner decideix, el 1920, presentar-se a Madrid a unes oposicions al cos consular i el 1921 marxa cap a Gènova com a vicecònsol d’Espanya.

Tot i el distanciaments amb Catalunya, on retorna sovint, Carner continua exercint de columnista i amb la seva obra poètica.

Quan esclata la Guerra Civil l’escriptor es manté fidel a la República i això fa que el seu allunyament voluntari de país sigui forçat. Amb la seva segona esposa, Émile Noulet,  marxen exiliats cap a Mèxic i després a Bèlgica.

El 1945 el president Irla el nomena conseller de govern de la Generalitat a l’exili, col·labora als Jocs Forals i s’incorpora al teixit d’intel·lectuals continentals amb les seves idees de llibertat, diàleg i naixent europeisme.

El 1970 va tornar a Catalunya i pocs mesos després mor.

Josep Carner neix i representa el noucentisme. La seva trajectòria exemplifica l’esforç per a convertir-se en professional de la pròpia cultura.

Durant anys Carner escriu diàriament articles, notes i poemes a  La Veu de Catalunya, dirigeix l’Editorial Catalana, hi tradueix els autors occidentals més importants i mentrestant escriu i publica una poesia molt bona i popular. Aquesta poesia la beu de Baudelaire, Ronsard, Leopardi i més tard d’Ausiàs March, però que és, alhora, “carneriana”, una poesia que fa el costum de referir-se a ell pel sobrenom de “príncep dels poetes”.

Es pot parlar de Carner com un dels grans homes literaris del nostre temps i com un intel·lectual català i europeu  per la suma de la seva obra (els llibres de poemes, prosa, periodisme, teatre, traduccions), l’activitat cultural i intel·lectual i l’actuació i política al llarg de mig segle.

L’any 1906 Carner publicà un llibre de versos que serà considerat emblemàtic del noucentisme, Els fruits saborosos.

El 1914 destaquen dos volums molt diferents, Auques i ventalls i La paraula en el vent.

Després d’una extensa antologia amorosa recopilatòria, La inútil ofrena (1924), El cor quiet (1925) representa un cop de timó i mostra que si és veritat, tal com sosté Gabriel Ferraté, que Carner havia començat escrivint cap enrere la poesia que durant tres segles la literatura catalana no havia tingut, potser era sobretot per poder endinsar-se amb més llibertat en el llarg diàleg subratllat per la contínua revisió a què Carner sotmet des de molt aviat i fins al final de la seva carrera tota la seva obra poètica.

A l’exili varen aparèixer dos llibres que fan de Carner en un nom fonamental de la poesia del nostre segle. El primer es el llarg poema Nabí (1941) i el segon és Poesia (1957), on tria, revisa i ordena la seva obra poètica i hi afegeix el gran apartat “Absència”.

Només a partir de l’aposta de l’editor Josep M. Cruzet i de la fidelitat d’amics i lectors d’abans de la guerra l’obra de Carner va essent reeditada, rellegida i revalorada.