Fi (Josep Carner)

FI

Ve la fi de tota cosa:  (7) a
malaurat el que se'n tem. (7) b
La corranda se l'emporta (7) a
una mena de gemec, (7) c
la mirada, un punt de fosca, (7) a
la besada, un poc de fred; (7) d
la mirada, un punt de fosca  (7) a
i l'amor, un fil de vent. (7) e

Aquest poema de Josep Carner, d'art menor i rima assonat i que pertany al llibre La inútil ofrena, te com a tema principal la fugacitat i la fi de les coses, en concret de l'amor.

Els dos primers versos fan una generalització de la caducitat de cada cosa, és a dir, que tot és efímer i té un final, i aquell que té por dels finals, no viurà en pau.

Els dos següents parlen sobre el moment en que allò del que parla arriba a la seva fi, és a dir, que aquesta fi ve sense avisar, provocant-nos malestar.

I els versos restants, mitjançant asíndetons i paral·lelismes parlen sobre aquella sensació que se'ns queda quan s'arriba a la fi d'alguna cosa, amb la mirada perduda en un punt fosc, la desaparició del calor als llavis, i finalment, l'últim vers, se'ns presenta l'amor com el protagonista del poema, quan aquest s'acaba, que és tan fràgil, tan volàtil, com el vent, que ve i se'n va (aquí hi ha una metàfora).